El problema de l'habitatge en la vellesa a Catalunya

Bosch Meda, Jordi

Barcelona: Generalitat de Catalunya, Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, 2007
Col·lecció Tesis doctorals - 08 | ISBN: 978-84-393-7435-0 | 192 pàg. | Preu: 20 €

 

08 El problema de l'habitatge en la vellesa  (PDF, 3506kB)

Síntesi de contingut de la tesi del Dr. Jordi Bosch Meda

El problema de l'habitatge, entès bàsicament com un problema de desigualtat social, afecta molt especialment a determinats col·lectius com els immigrants, els joves i la gent gran. De fet, l'objectiu que tots els ciutadans disposin d'un habitatge digne és un dels reptes avui en dia encara pendents en la nostra societat.

Catalunya no s'escapa d'aquesta problemàtica ja que existeix un segment de població que té greus dificultats per accedir a un habitatge adient, i que per tant, viu en condicions molt deficients (situacions d'infrahabitatge, barraquisme, habitatges no adequats a les seves necessitats, o en edificis quasi ruïnosos) o, senzillament no disposen d'allotjament.

D'entre els col·lectius més necessitats en matèria d'habitatge a Catalunya, cal destacar el grup de la gent gran, fonamentalment per tres circumstàncies: el procés d'envelliment de la població catalana, les precàries condicions socioeconòmiques de la tercera edat i les necessitats tipològiques, sanitàries i assistencials específiques que genera la progressiva pèrdua de les facultats físiques i psíquiques que acompanya al procés d'envellir.

En el pla demogràfic, la població catalana, seguint la tendència demogràfica de gran part dels països desenvolupats del nostre entorn europeu, es troba immersa en un accentuat procés d'envelliment que està comportant l'augment de la població de 65 anys i més, tant en termes relatius com absoluts; i alhora està produint un efecte paral·lel de sobreenvelliment, és a dir, d'increment del pes dels majors de 80 anys. Lògicament, sense considerar la possibilitat de canvis socioeconòmics en les noves generacions de grans, aquesta acumulació de la població en les franges d'edat més elevada té una conseqüència directa en l'augment del problema de l'habitatge entre aquest col·lectiu.

D'altra banda, l'augment de les desigualtats socials en la societat catalana i, per tant, de la pobresa, afecten directament les possibilitats econòmiques de la població de més edat. Malgrat l'existència de diferents nivells adquisitius en aquest col·lectiu (fruit fonamentalment del patrimoni disponible) i usualment per estar alliberats de certes despeses (ja sia per l'emancipació econòmica dels fills o l'adquisició de l'habitatge amb anterioritat), el cert és que la pobresa és un fet generalitzat a la tercera edat. Aquesta realitat, sovint associada al fet de trobar-se fora del mercat laboral degut a la jubilació o, en el cas de moltes dones, degut a no haver-hi estat mai, limita les seves possibilitats a les cobertures socials disponibles, i per tant, freqüentment no disposen de recursos suficients per fer front a despeses importants com l'habitatge, fer-hi les reformes necessàries, o simplement, pagar les mensualitats del lloguer. Cal recordar que, malgrat les millores que han experimentat les pensions a Espanya en els darrers vint anys, comparativament són força inferiors a les d'altres països del nostre entorn i, en la quasi totalitat dels casos, les retribucions són insuficients per als pagaments que genera un lloguer a preu de mercat o l'adquisició d'un habitatge en propietat. És a dir, l'actual sistema de pensions parteix del fals principi que l'habitatge és una qüestió resolta en la vellesa.

Un altre factor clau en la problemàtica residencial de la tercera edat és la manca d'adequació dels habitatges a les seves necessitats específiques. La vellesa comporta inexorablement un progressiu deteriorament de les condicions físiques de la persona fins generar situacions de discapacitat i dependència. Per fer-hi front, l'habitatge de la gent gran hauria de disposar d'un seguit de requeriments i serveis (relatius a la salut, mobilitat, equipament, serveis, instal·lacions, etc.) que en altres segments de població de menor edat podrien considerar-se prescindibles. Paradoxalment però, la gent gran viu més sovint que la resta de la població en els habitatges més antics i deficients, sense ascensor, calefacció, telèfon, o fins i tot, sense aigua corrent ni bany.

Davant d'aquesta realitat, el treball pretén posar sobre la taula l'abast actual i futur del problema de l'habitatge entre la gent gran catalana tant d'una forma qualitativa, segons la importància de cada tipus de mancança, com també d'una forma quantitativa a partir dels resultats del cens del 2001, estructurats per segments de població segons edats, sexe, i per nombre de llars. El cos principal de la recerca parteix dels resultats definitius detallats del darrer cens de l'any 2001 que per primer cop a Espanya permeten creuar dades relatives a població i edificació.

A partir de l'estudi dels resultats obtinguts, aquests es poden estructurar en cinc grans grups: els problemes d'accessibilitat i mobilitat; els infrahabitatges; la inadaptació dels habitatges; els problemes vinculats al règim de lloguer; les dificultats econòmiques per al seu pagament; i les situacions d'aïllament per raó de les característiques de l'habitatge. Tanmateix, cal tenir present que aquestes problemàtiques tendeixen a manifestar-se simultàniament, de forma que el més usual és patir almenys dos o tres d'aquests problemes alhora.